Com il·lustràvem a la foto de la cafeteria de Nova York on hi havia un munt d’elements per mirar (l’interior, les persones, els edificis reflectits als vitralls…), la primera decisió per trobar un missatge és mirar la instantània amb ulls de decidir què és principal i què és secundari. Ho comparàvem amb les diferents pistes d’una cançó on el productor també ha de prendre la mateixa i essencial decisió. Ara explicarem com es fa perquè aquests elements combinin entre ells i ens arribin clars i distingibles, sense que es barallin competint entre ells en el mateix espai dels nostres auriculars.
Observeu aquesta foto: hi ha un conferenciant i una audiència. Imaginem la següent situació: el conferenciant entra i la gent encara parla, baixet, però hi ha un run-run. Una persona es dirigeix al conferenciant i aquest no la sent del tot i li diu que parli més fort; primer concepte el VOLUM. El volum relatiu respecte als altres, pel fet que la veu estigui més forta que la dels altres o aquestes més baixes que la de qui parla. Es tracta de combinar tots els volums destacant que ens interessa per sobre de la resta. Amb poques pistes la tasca és senzilla, però en produccions complexes amb més de seixanta pistes, el volum acaba sent allò que retocarem contínuament, per sobre dels altres paràmetres.
Ara imagineu tres persones parlant alhora al mateix volum, però una està al centre, una segona a la punta esquerra i una tercera a l’extrem dret. Tindrem la capacitat de sintonitzar la veu separada de cada una d’elles simplement perquè estan en un espai acústic diferent. I si diuen el mateix text, seguirem distingint les tres veus, cosa que si estiguessin juntes, no passaria. Aquest és el segon concepte el PANORAMA. Tenim dues orelles que ens ho permeten i per això tenim dos auriculars, dos altaveus o dos grups d’altaveus en un macroconcert que reprodueixen la nostra familiar percepció acústica. Dos sons que junts es barallen, separats en l’espai poden combinar perfectament.
Ara la conferència ja ha acabat i el públic parlen entre ells. Hi ha un altre run-run homogeni. Però hi ha una veu que distingim entre totes. No crida més que els altres però la sentim perquè té un timbre diferent, més agut. Tercer concepte: l’EQUALITZACIÓ. També passaria en les textures greus si algú parles tan greu com per destacar simplement pel seu color vocal.
Aquests tres són els tres elements essencials: volum, panorama i equalització. Només amb això i la premissa de qui és principal i qui és secundari, ja tenim gran part de les decisions artístiques que ha de prendre un productor musical en la fase de mescla. Qui estarà més fort que els altres i qui més baix? Qui estarà a un costat per deixar la part central al que és principal? Quins colors haurem de retocar amb l’equalització per ressaltar timbres que ens interessin?, i quins timbres haurem d’apaivagar perquè tot es relacioni bé?
Proveu amb els diferents programes que hi ha avui en dia, toqueu, graveu i feu les vostres pròpies barreges. Està a l’abast de tothom. En un futur no gaire llunyà es farà tot aquest procés en línia: obrireu el programa al navegador, enregistrareu les parts al núvol i amb un clic, es transformarà i mesclarà màgicament amb els conceptes que hem explicat, es maquillaran els defectes automàticament i tot d’una, es publicarà a la xarxa. Just do it!.