Què volem expressar amb la música?

Aquesta és una pregunta que no ens fem mai quan comencem a cantar o tocar un instrument. És la que ens farem als trenta, ens plantejarem seriosament als quaranta i a la que ens dedicarem a respondre a partir dels cinquanta.

Fem música, sí. I també cançons i les cantem o interpretem col·lectivament amb instruments musicals. És un fet que requereix entrenament mental, físic i psicomotriu en les etapes d’iniciació, aprenentatge i l’exposició professional en un escenari. És també un fet creatiu i impulsiu que depèn de la inspiració a batzegades més o menys regulars en el temps. Inspiració que és motivada per una necessitat d’expressar alguna cosa. El fet musical també és terapèutic, gratificant i ple de reptes a superar que són un extra de motivació ja per si mateixos. Una combinació meravellosa de raons per fer música que condicionaran, conjuntament  amb l’entorn social i econòmic, la nostra manera de veure, sentir i interpretar la música i les cançons.

Però què volem expressar els músics, els cantautors? Hem triat la música i la cançó per fer-ho, però com condiciona el mitjà al missatge?, el missatge al mitjà? Sempre és així en totes les etapes de la vida d’un músic, d’un compositor? En quin moment vital ens plantegem aquesta pregunta? Podem pensar que a mesura que dominarem l’instrument, alliberarem espai mental i energia per centrar-nos en el que, conscientment o inconscientment, volem expressar. I al contrari, quan l’instrument ens domina, prou feines tindrem amb la tecnologia com per pensar sobre el “què” expressem. I dic tecnologia perquè tanta tecnologia és una guitarra, com un saxo, un micròfon o un controlador midi amb un DAW (per entendre’ns un teclat connectat a un ordinador). Anem a veure què passa en les diferents etapes de la vida d’un music de les anomenades músiques populars.

Quan comencem (costa fixar una data d’inici perquè tant pot ser als cinc anys com als quinze) el que més ens preocupa és adquirir habilitats. Quan per primera vegada formem part d’un grup musical als quinze o vint anys, ens il·lusiona mostrar les habilitats que hem desenvolupat i que estem perfeccionant dia a dia, a casa o al local d’assaig. I aquestes habilitats ens omplen i ens motiven contínuament com no podria ser d’una altra manera! En aquesta etapa el mitjà, la tècnica, ens condiciona. Ens ocupa gran part del temps i ens distreu del focus del contingut. També volem transmetre missatges, evidentment! Però és a partir dels trenta -quan hauràs entès que la tècnica en aquell instant ja és la que tindràs de per vida- que farás una primera mirada enrere i un altre a l’horitzó que es dibuixa al davant per primera vegada. Llavors et llençarás a la recerca d’un estil propi i un llenguatge que t’identifiqui. Serà quan et començarás a fer preguntes més contundents sobre “què vols expressar amb la música i les cançons?”. “Cap a on vull anar musicalment?”. Aquí també cal dir que hi haurá un autèntic tsunami. Comencen les necessitats que et comporta el projecte de vida en família que condicionará, i molt, la relació amb la música en aquesta franja d’edat. Decisions que afectaran sobretot (és una realitat que s’ha de lluitar per canviar urgentment) a les dones músiques.

Els i les que així i tot segueixen el camí de crear, produir i exhibir música i cançons com a dedicació principal, als quaranta ja s’hauran creat una personalitat. Les habilitats motrius i la tecnologia ja estaran testejades i plenament al servei -amb les seves virtuts i limitacions- d’una idea. Aquell líder de la banda dels vint anys ja fa projectes en solitari. Qui no ha definit una personalitat pròpia als quaranta té un problema sí, però atenció que és superable: ja acumulen vint anys d’experiència en adaptar-se als canvis, a les noves tecnologies i a les crisis culturals periòdiques del país (sempre la darrera sembla la pitjor de totes). Tranquils que hi ha un problema pitjor encara. És als cinquanta anys quan seuràs al camí i et farás aquesta pregunta: realment tinc alguna cosa a dir? És un moment clau. De crisis creativa, segurament has superat unes quantes, però aquesta és diferent. Si has basat la teva inspiració creativa en transmetre experiències pròpies (pràcticament l’única font d’inspiració en la primera etapa creativa) pots sentir una mena de vertigen en pensar que necessites alimentar-te de noves i fortes experiències personals per crear. És un camí extraordinari però també pot ser esgotador. Si teva inspiració s’ha alimentat en experiències d’altres persones i vivències col·lectives o s’ha centrat en la estètica, potser no serà tan esgotador però sí que pots sentir el mateix vertigen.

És a partir d’ara que entens que la resposta a “què volem expressar en música?” és un trajecte en si mateix. Un camí diferent, amb menys indicacions i normes, que t’omplirà per sempre. I que t’ompliria diverses vides si les tinguéssim. I com qui es prepara per a un llarg viatge, lentament, sense avisar, et trobaràs en una nova etapa a la qual vas accedint gairebé sense voler, el que anomenaria essencialisme o essencialisme estratègic. O simplement el camí de desaprendre. Et desprendrás d’allò que és “palla”, accessori, “tuneig”, i et quedarás amb l’essència del que voldras comunicar, expressar. Per dir-ho en format visual, seria com quan els pintors, en l’etapa més madura, fan obres amb els mínims elements, com Joan Miró o Mark Rothko. Serà el moment de pensar en obres totals més que en un bon grapat de cançons. Ara, la inspiració t’agafará amb un filtre al cap, i al cor o a l’estómac. Alló de “que la inspiració t’agafi treballant” que deia Pablo Picasso, tindrà tot el sentit. És fàcil perdre’s quan la inspiració arriva sense filtres, però és molt més productiva quan se sap per quin camí adreçar-la.

I després? Com diu Arnold Schöenberg en el seu Tractat d’Harmonia, “no hi ha cap concepte perdurable, l’única constant és el canvi”. Tot canvia i tothom és diferent. Tots els camins, totes les etapes de la música són tan addictives que haurien de durar per sempre. Però com cantava Manuel Molina (Lole y Manuel) “yo en mi corazón no mando” i així seguirem creixent cercant la resposta, gaudint de cada acord, cada nota, cada lletra, cada ritme que tenim la immensa sort de crear i de fer sonar.

Toni Xuclà

7 thoughts on “Què volem expressar amb la música?

  1. parasite says:

    Good day! I just want to give you a huge thumbs up for the excellent info you have here on this post. I am returning to your blog for more soon. Petronilla Hurley Lentha

    Respon
  2. access says:

    I was more than happy to discover this great site. I wanted to thank you for ones time for this fantastic read!! I definitely really liked every bit of it and I have you saved to fav to check out new stuff on your site. Tiphany Marlow Duff

    Respon
  3. online says:

    I got what you mean, thank you for putting up. Woh I am glad to find this website through google. Dorisa Gothart Rosecan

    Respon
  4. dublaj says:

    I am regular reader, how are you everybody? This paragraph posted at this web page is truly good. Muffin Gardener Paxon

    Respon
  5. 720p says:

    Pretty! This was an extremely wonderful post. Many thanks for supplying this information. Channa Stearn Whitman

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *